Saint Nazaire les Eymes, divendres 17 de març de 2006, 7 de la tarda.

Arribem a Saint Nazaire, ja ho coneixem de l'any passat. Hem decidit venir a fer els 100 qm. Fer una cursa de 100 qm és un entreno molt bo per l'objectiu d'aquest any, l'UTMB (ultra trail del Montblanc) i aquesta cursa és especial, nomes admeten 150 corredors perquè el tracte és familiar.

Només entrar ja sentim, "Hola Marta et Josep!", és el president que ja ens coneix. Ens donen els dorsals i les bosses amb la samarreta, un capell i una bossa de nous. Anem a la taula d'allotjament. Com que la nostra família acollidora de l'any passat ja no viu al poble no sabem si dormirem al gimnàs o anirem a un altra casa però hi ha un nen allà, en Luka Attrée que ens diu que anirem a casa seva. Al cap d'una mica arriba la seva mare l'Ina i la germana l'Emma. Anem a la casa a deixar les bosses, coneixem al pare i la casa que és maquíssima, amb unes vistes increïbles de la vall. Preparem la roba i les bosses per l'endemà i a les 7 ja tornem a ser al gimnàs on hi ha la pasta party. Ens trobem amb en Pepe Camacho de l'any passat, una colla d'italians que també repeteixen i coneixem altres corredors. A les 10 ja som al llit. Estem nerviosos però ens adormim de seguida.

Saint Nazaire les Eymes, dissabte 17 de març de 2006, 5 del matí.

Sona el despertador, hem descansat molt bé. Ens vestim, agafem les bosses i anem al gimnàs a esmorzar. Fa fred i està gris, diuen que per la tarda plourà però l'ambient dels corredors és calorós, és especial.

A les 7 es dona la sortida davant l'ajuntament. Els primers 4 qm són de baixada fins el llac on comença la volta de 12 qm que farem 8 vegades. Són 6 qm d'anada i 6 de tornada que estan marcats del 1 al 12, avituallaments complerts amb sòlid i líquids a les dues puntes i un avituallament líquid al mig. L'any passat era la primera vegada i tot era novetat però aquest any ja sabia que 100 qm són una prova molt especial, molt dura i cal guardar totes les forces. No estic gaire convençuda de poder acabar dins el temps però no ho penso, cal anar fent. Quan estic a punt d'arribar al qm 6 em trobo al Josep que va de tornada, estem contents però comentem que fa fred. La meva idea és córrer a 6 minuts el quilòmetre i caminar una estona als avituallaments i les estones que no pugui córrer. I doncs .... anar fent que en hi ha per una bona estona.

Recordo força be el recorregut de l'any passat, vaig fent quilòmetre a quilòmetre tot mirant els altres corredors, estarem una colla d'hores veient-nos. Bec i menjo una mica a cada avituallament gran però al del mig decideixo no parar-hi. La veritat és que fa fred i no suo gaire i si paro per beure i caminar em costa torna a córrer.

Un altre entreteniment és calcular on em trobaré al Josep cada vegada. Cada volta em va guanyant quasi un quilòmetre. Anem tots dos al ritme calculat. Jo vull fer les voltes entre 1:15 i 1:30 hores.

No surt el sol, segueix fent fred i hi ha gent que plega. Quan porto 3 voltes se que em falta poc per passar el lletrero de la marató, està marcat. Passo amb 4:30, uns 20 minuts menys que l'any passat i segueixo al corrent mateix ritme. Quan girem a la punta del llac hi ha un tros al costat del riu on fa vent i fa mes fred, ho aprofito per motivar-me a córrer. Aquesta és la quarta volta i al passar per la marca del qm 10 sé que porto 50 qm i això vol dir que ... m'en falten 50 de qm i de repent em poso a caminar, una reacció intuïtiva .... falta molt. Camino una mica però em refaig i torno a córrer, és anar fent, cap problema.

A una prova de 100 qm comences fent servir les cames, quan les cames diuen prou llavors cal fer servir el cap i quan el cap diu prou el que et fa seguir és el cor.

Doncs endavant, acabo 4 voltes, ja només en falten 4. Porto bon ritme i veig que el Josep també va bé. L'Ina i l'Emma han vingut a animar-nos una estona. l'Ina corrent i l'Emma amb bicicleta.

Quan començo la cinquena volta sé que vindran quilòmetres difícils, del 60 al 80 és la part més dura. Just abans d'acabar la volta em passa com una moto en Jean-Jacques Moros, és el guanyador i el veig arribar, 7:07. A mi em falten 3 voltes. Cal menjar i beure però l'estómac no vol res i fa fred.

Quan torno a trobar al Josep l'esta acompanyant el Luka amb la bicicleta, han fet una volta junts i ara el Luka decideix acompanyar-me. Llavors penso que no vull caminar, ara que tinc el Luka al costat correré tota l'estona i sorprenentment aguanto els 6 qm corrent, camino una mica a l'avituallament i puc córrer els següents 6 qm.

El Luka marxa perquè te fred. Em falten 2 voltes i quan veig al Josep està a punt de començar la seva darrera volta. Li dic que ja ho te fet i em diu molt seriós que encara no. Quan passo pel mateix lloc on era ell l'entenc perfectament, quan porto 87 qm estic rebentada, no se d'on treure forces i penso que 13 qm que falten són molts. Però la veritat és que tinc tempd, els podria fer caminant sense problema, el que passa és que vull córrer si puc i per aixó cal buscar motivació.

Penso en l'UTMB, estic contenta i em poso a córrer quan em diuen que ja faig "la dernière boucle". El Josep acaba, ha fet 10:25, molt bé.

La darrera volta paro a l'avituallament del mig i camino una mica. Després segueixo corrent, quasi no queda ningú. Es va fent fosc i fa més fred però per sort no plou. M'acomiado de l'avituallament del qm 6, només em falten 6 qm. Una mica més d'esforç, "vinga, córre" em dic a mi mateixa. M'en falten 5 i després 4 i 3 i 2 i quan veig el qm 11 sé que ja és l'últim i intento anar més depressa. Quan veig la meta intento esprintar, sento el meu nom pels altaveus i posen la cinta com si guanyes. 11.31, estic feliç, emocionada. M'agradaria poder descriure la sensació d'acabar una prova de 100 qm, és increïble.

Pujo al cotxe que em porta al gimnàs a Saint Nazaire i m'abraço amb el Josep. Tot fa mal, les cames no funcionen però també em fan mal els braços i els muscles de la panxa i el pit però l'alegria és immensa. La dutxa és miraculosa. L'Ina i l'Emma ens venen a buscar, estem una estona al gimnàs on hi ha sopar per tots però l'Ina diu que millor anem a sopar a casa seva amb la familia i així ho fem. Són molt agradables. Anem a dormir d'hora.

Saint Nazaire les Eymes, dissabte 17 de març de 2006, 6:30 del matí.

Ens llevem i esmorzem amb tota la família. Ens acomiadem i ens diuen que ens esperen l'any que ve. Ja en parlarem, falta molt. Ara toca celebrar aquests 100!