La Marxa Núria-Queralt

Fins avui no he trobat forces per esciure l'experiència de la Núria-Queralt, la reina de les marxes i que comença unes quantes hores abans de l'hora de sortida perque cal organitzar-se, surts de Núria i arribes a Queralt.

És el dissabte 3 de juliol i ens trobem a quarts de dotze al Santuari de Queralt el Ramón Anglada, el Josep i jo. Allà mengem un entrepà i deixem un cotxe, és el punt d'arribada, la meta d'aquesta nova aventura. Bé, nova pel Ramón i per mí que estem força nerviosos. El Josep ja la coneix bé i fa molt dies que jo li demano que em repeteixi el recorregut. Una vegada i un altre li demanava quines eren les parts més difícils, com eren els camins ... Així m'anava mentalitzant perque a més a més de l'entreno, està clar que a les proves llargues el "coco" és fonamental.

Amb l'altre cotxe baixem a Berga d'on surt l'autocar que ens durà a Ribes de Fresser amb una bona colla de marxaires. El Ramón Fernández ve a saludar-nos i donar-nos ànims, segur que l'any que ve estarà recuperat per fer-la. Una estona de carretera xerrant de la nostra afició. A Ribes agafem el cremallera fins a Núria. Fa fresqueta, així que, un bon café, unes galetes i a esperar que toquin les 5, l'hora de la sortida. Tenim sort, no hi ha boira i sembla que no plourà.

Amb en Ramón hem decidit anar plegats i seguir la tàctica de caminar les pujades i trotar les baixades. Al pincipi és planer però anem a poc a poc perque sabem que falta molt camí i cal anar agafant el ritme. Anem pel camí de Fontalba i seguim endevant fins arribar al primer control, la Jaça del Ginestar, on hi ha beguda i un codonyat que ve de gust. Ara toca una de les pujades difícils fins el Pas dels Lladres. Amb en Ramón anem callats i anem pujant, i sempre mirant cap amunt i fent un pas darrera l'altre, arribem a la part més alta. És un lloc preciós, bon premi a l'esforç de la pujada, ve bon camí i més aviat baixada. Faig una fotografia, no crec que en faci més. Anem corrent i xerrant.

A les 20:40 arribem al control de la Collada de Toses, bon entrepà i síndria. Ara la següent fita és intentar arribar al control de l'estació d'esquí Coll de Pal encara de dia. Tres quilòmetres de carretera i la pista que puja a Costa Rasa, forta baixada i tornem a pujar. Veiem el ramat d'isards que diu en Ramón, qui pogues córrer com ells!

Logrem arribar al control amb llum, són les 22:10. Omplim d'aigua, una mica de taronja i tots dos tremolem, suposo que és el vent amb l'humitat. L'humitat ens farà suar tota l'estona. Ens posem els paravents, el buf, els guants.

Pujem sense frontal fins a Coll de Pal, veiem estels i la figura del Pedraforca. Agafem la carretera, una mica a les fosques, tots dos estem acostumats als entrenos a les 6 del matí de l'hivern i podem anar per l'asfalt. Aquesta part la recordo de la cursa de Bagà a Coll de Pal.

Un cop passat el xalet del President ja posem en marxa els frontals perque és fosc, cal buscar les marques i ens fiquem dins del bosc. Un tros de pista de pujada i comença el que sabem que serà una llarga baixada, mooolt llarga. Ens aturem al control del refugi de Rebost, hi ha entrepans de pa de motlle i síndria però a mí em falta cafeina per pensar que puc aguantar la nit. Són les 23:10 i sento que la nit s'em farà molt llarga, no tinc gaires forces, és el meu moment més baix, el Ramón te paciència i m'anima. És millor no pensar-hi i seguir. Apa, a continuar baixant. Arribem al control 5, la cruïlla de Grèixer, qm 45, són les 12:16. Aquí hi ha menjar i beure i prenc cola i café. Psicològicament és un punt important, la meitat en distància, hi ha autobús per qui vol plegar. Tinc un missatge d'en Climent Fernández, ens dona ànims amb un regust d'enveja.

Però nosaltres endevant, segur que estem cansats i ens fan mal les cames!. Toca una de les pujades més fortes fins al Coll d'Escriu. Caminem depressa i hi arribem i ara pensem "qué bé! una baixada!", però els Empedrats s'ens fa llarg i complicat i sobretot molt i molt humit, ens fiquem de peus a l'aigua moltes vegades i finalment a les 2:20 arribem al control de Can Cerdanyola on ens donen molts ànims, s'ho passen bé aquesta colla, i també menjar i beure, la xocolata la trobo deliciosa.

La pujada a Coll d'Escriga és un descans per les cames i els peus, al menys no cal anar-se fixant per no caure. Un cop al cim hi ha un tros llarg amb suau descens, passem per Gisclareny i desprès d'una baixada amb moltes pedres arribem al control 7, Molí de Cal Ferrer, a les 4:50. Aquí tornem a recuperar forces menjant i beguent.

Ara toca pujar fins la Soleia, els experts m'han dit que cal arribar-hi bé per enfrontar l'última part. Ja no és tant dur sino fos pels 65 qm que portem. Pistes, camins, més pistes i més camins, la companyia del majestuos Pedraforca ens fa gaudir d'aquesta estona. Ja podem desar el frontal. A les 6:35 arribem al control 8, taronja, síndria i te per esmorzar. El sol dona vida però també fa sortir el cansament i la son, és un moment difícil i venen les mines que no s'acaben mai. Encara fa fresqueta, humida però fresqueta.

És una pista llarga que puja i puja, a mitja pujada ens truca el Josep, ell i en Paco Robles ja són a Queralt, ens animen. Ens ho agafem amb energia i arribem al Coll de Fumanya, una pista i desprès de pujar un altre estona arribem al control 9, el Coll de la Creu de Fumanya, a les 7:51. La coca amb xocolata dona forces, sóc molt golafre, ho reconec.

Només falta un control, més aviat és baixada però les cames no responen i Espinalbet no arriba mai, noto totes les pedres i pedretes. En Ramón m'ensenya les maduixeres, els arbres però tot hi així aquests 10 qm són llarguíssims.

A les 9:33 som a Espinalbet, no vull res, només arribar. El sol pica una mica, sort que aviat ens fiquem dins del bosc. Una pujada i el camí de l'Aigua que ens durà a Queralt. Unes escales, se que ja s'acaba perque és el mateix camí de la Berga-Rasos-Berga. Arribant al passeig del santuari ens trobem al Josep i ens animem a córrer els darrers metres tot i que al final cal pujar una mica d'escales. El Ramón treu les forces de reserva i m'esprinta, intento que no em guanyi però no ho aconssegueixo. Riem, ens donem la ma i ensenyem les cartulines al control.

Hem trigat 17 hores i 24 minuts, la satisfacció és increïble. Sóc feliç.

Ja ho dit altres vegades, aixó enganxa. Amb en Ramón ens hem aguantat mutuament moltes hores i ja pensem quina serà la propera. Des d'aquí, Ramón, t'agraeïxo els ànims que m'has donat i l'ajuda per veure les marques a més a més de la companyia, les xerrades i les lliçons de natura.

Marta Oliveró.